Aquesta setmana he deixat de treballar a TV3, desprès de 18 anys de vida professional transcorreguts als estudis de Sant Joan Despí. A partir d'ara se'm trobarà al departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, dedicat a tasques de docència, recerca i promoció d'activitats acadèmiques. Començo una nova etapa vital, que deixa enrere lo laboral i s'obre a encarar una nova manera d'encarar la vida.
A TV3 he conegut persones d'una qualitat humana extraordinària, i hi he fet grans amics per tota la vida. L'èxit de TV3 en aquests últims 27 anys, èxit mediàtic, cultural, social, no s'explica sense aquest component. La TV3 de qualitat de la qual encara gaudim no és una marca, una institució, un producte: és un grup d'homes i dones enormement motivat i capaç que ha demostrat que la televisió pública de qualitat i servei no només és possible sinó imprescindible, i que el pitjor enemic de la llengua i la cultura catalanes no és a l'exterior sinó a l'interior (Manuel Cuyàs ha escrit, brillantment, que l'arquetip català no és el caganer del pessebre sinó el rabadà, que no es creu res, que no vol ser destorbat per res i que sempre està a punt de donar-se de menys de qualsevol repte estimul.lant: "Vull esmorzar!"). TV3 és un mirall plantat davant la nostra societat que li retorna aquesta imatge dual. D'aquí que desperti alhora fascinació i malfiança. Però darrera el mirall hi ha persones, no els ninotets de coloraines sobre els qui el públic projecta fílies i fòbies, sinó un col.lectiu laboral que ha demostrat que encara és possible treballar amb ganes i resultats. No és poca cosa, en aquesta transició de la societat del benestar a la societat custodiada i infantilitzada.
A TV3 he aprés moltes coses. Una de les més importants, que no tothom qui diu que vol una televisió pública de qualitat està disposat a fer el que cal per tenir-la. No només les persones de les institucions, sinó els ciutadans de base. L'altra, que el treball no és només el què fas, sinó amb qui ho fas i com ho fas amb els qui ho fas. A mesura que la cultura del treball desapareix, la cultura humana s'empobreix també. Però encara han de passar moltes coses, i, com deia el meu enyorat Joan Reventós, "vindrà un dia que el treball vencerà".
Un no marxa d'un lloc de treball com aquest sense emocionar-se. Durant aquests dies he rebut l'afecte dels amics que hi fet, de manera senzilla i generosa. Hi seguiré en contacte perquè renunciar a aquest tresor fóra una bogeria. Estic orgullós d'haver pogut dir "sóc de TV3". Surto al carrer i miro, de fora estant, el que ha estat el meu lloc de treball i penso que el secret de TV3 és la bonhomia de la gent que la fa. I un esperit alegre a l'hora de fer la feina que probablement sigui difícil de trobar a la societat infantilitzada. Perquè els nens vigilats es tornen tristos. I la gent de TV3 és alegre i té empenta; per això s'hi desconfia. I no només els escorcolladors institucionals.











Últimos comentarios